MARIONA FORCAT./ Bellpuig (Urgell)

El recompte s’allarga. La gent està impacient al voltant de la casa de cultura per saber el resultat. Per sort, les parets de vidre permeten veure el què està passant a dins, cosa que dóna un gran joc a la interpretació. No sentim el que diuen però alguns ja saben que ha estat un gran èxit, altres es queixen per la demora ja que la impaciència els supera i altres estan convençuts que hagués pogut anar millor. Els regidors de l’ajuntament ja es preocupen de les interpretacions que en faran els mitjans de comunicació i altres estan preocupats per acabar de vendre els últims números de la cistella abans del sorteig. De mentre, a fora la casa de cultura els dimonis de Bellpuig ja auguren espurnes d’independència a ritme dels tambors.

“Fantàstic nois, visca!” amb aquestes paraules la jutgessa de pau de Bellpuig, Esther Castellà, va acabar l’anunciació dels resultats, acompanyat d’un “visca Catalunya” general de la gent que es va quedar a la plaça fins al final per conèixer els resultats. Bellpuig va acabar una jornada festiva amb un 93% de fots a favor, un 2’8% de vots en contra, un 4’2% de vots en blanc, un vot nul i amb una participació del 26’2%.

Un dia festiu que l’eurodiputat i historiador Oriol Junqueras va valorar amb satisfacció perquè les diferents activitats programades amb la col·laboració de diverses entitats de la vila són un “símbol de que Catalunya es mou, de que la gent vol fer sentir la seva veu i és molt positiu que ho vulguin en un ambient festiu” perquè, en el fons, segons Junqueras, “la llibertat del nostre país serà una festa”.

Unes votacions, com la resta de consultes de Catalunya, marcades per un fet inusual ja que els joves entre setze i divuit anys i uns 913 emigrats a Bellpuig podien votar. En aquest sentit, i en línia amb el caràcter festiu que es volia donar a la jornada, es van fer votacions anticipades a l’IES Lo Pla d’Urgell de Bellpuig durant la setmana. El dissabte a la nit abans de la jornada oficial, la Plataforma Bellpuig per l’Autoderminació (BEPA), comissió organitzadora de la consulta, va oferir un concert on també es podia dipositar la papereta escollida a l’urna. Una manera d’apropar les votacions als contextos juvenils, segons l’organització. La Marina, de 17 anys, va arribar corrents el diumenge a la tarda a les urnes. Dissabte a la nit no hi devia pensar, però avui, segons ella, s’ha de votar: “si m’ho permeten, he de votar, no?”.

En el cas dels emigrats a Bellpuig, la plataforma va detectar que molts pocs havien participat en la consulta. Amadou Ba, bellpuigenc d’origen senegalès, va considerar que per una vegada que ens deixen votar s’ha d’aprofitar. L’Amadou ho tenia clar: “voto per Catalunya”.

La Plataforma BEPA va considerar el resultat millor del que es podia esperar ja que no eren “unes eleccions vinculants”, tal com va explicar el seu portaveu, Josep Maria Sala. Sala també va afegir que ara era “el moment que la classe política agafés el relleu” i “transformés” aquest moviment en una futura consulta vinculant, “perquè aquesta consulta l’ha fet el poble”.

Una participació del 26’2% en front del 21’55% de participació general dels 80 municipis catalans que participaven en aquesta consulta del 28 de febrer, és a dir, uns 60.000 votants dels 300.000 convocats van dipositar la papereta a l’urna Un xifra de participació més baixa que en la passada onada del 13 de desembre on el percentatge va marcar un èxit del 27’6% del cens. Per la Coordinadora Nacional per la consulta per la independència, aquest 28-F s’ha acabat consolidant com el “pont” entre el 13-D i les futures convocatòries del 25 d’abril, on prop d’1 milió de catalans podran expressar la seva postura, les del 20 de juny, i la que “coronarà” el procés a Barcelona, encara sense data fixa. Unes consultes que donaran un resultat general de si Catalunya, tenint en compte el caràcter no vinculant de les consultes, aposta per la independència del seu país o no. Però, sobretot, serà un exemple històric de moviment i organització de la base social moguda per una mateixa inquietud sense la iniciativa política d’altres ocasions. Segons Junqueras, “en lloc d’Europa no hi ha cap causa ni política, ni social, ni econòmica que mobilitzi tant com és la independència a Catalunya”. Sense saber, però si aquesta iniciativa social es transformarà en un referèndum oficial i vinculant. De moment, a Bellpuig ja han cremat les primeres espurnes per tal d’encendre el foc de la independència a Catalunya.

Juan Prat Blanco regenta el restaurant El Yantar de la Ribe­ra des del 1992, un restaurant al barri de la Dreta l’Eixample de Barcelona, especialista en men­jar a la brasa. Des del 2004, té habilitada una sala per a fuma­dors i una altra per a no fuma­dors. El restaurador es mostra contrari a l’aplicació de la nova llei antitabac, però és conscient que fumar és nociu per la salut i per tant, la seva crítica no es queda en la negació: “sabem que fumar s’acabarà, que ens n’ensenyin, però que no ho fa­cin a cops de bastó”. Amb peda­gogia és com creu que s’hauria d’aplicar la nova reforma de la Llei Antitabac 28/2005.

Joan Prat Blanco, al seu restaurant El Yantar de la Ribera. /M.F

Aquesta consigna és la que repeteix aquest empresari del món de la restauració quan li pregunten per la prohibició de fumar en espais tancats i pú­blics, inclosos bars i restau­rants. “En comptes de dictami­nar, ensenya”, així és com creu Prat que s’hauria d’implantar la nova normativa sobre el tabac, ensenyant a les escoles, però sobretot, a la gent adulta que té més assumits uns costums i que resulten més difícils canviar.

“Quan a les empreses ta­baqueres els va interessar fer propaganda del tabac, a les pel•lícules només es veia a ac­tors fumant per tot arreu, llavors ens van ensenyar a fumar”, afir­ma el restaurador. I demana que si ara volen que la gent deixi de fumar, que se’ls ensenyi a no fer-ho, tal i com ho van fer quan van decidir “ensenyar-nos-en”.

No obstant, Prat és conscient que la nova llei antitabac, la qual contempla prohibir fumar en tots els llocs públics, inclo­sos els bars i llocs d’oci; un dia o altre s’aplicarà, però considera que la reforma que vol aprovar la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, és un fracàs de la llei del 2005 ja que molts bars i res­taurants van optar per continuar deixant fumar ens els seus esta­bliments. De moment, no està previst fins al juny l’aplicació de la norma tal com va anunciar fa 15 dies la ministra. Jiménez havia promès que s’aplicaria durant el primer semestre de l’any però, segons la ministra de salut, s’ha hagut de fer una moratòria de l’aplicació pel difí­cil consens entre totes les parts: defensors del tabac, gremis de restauradors i associacions en contra del tabac. En aquest sen­tit l’encarregat del Yantar de la Ribera diu que “han volgut fer la llei perquè tothom estigués content i això no pot ser”.

És en aquesta qüestió, el di­fícil consens, on Juan Prat co­incideix amb Rodrigo Córdoba, metge de família i vicepresident segon i responsable de comu­nicació del Comitè Nacional per a la Prevenció del Taba­quisme (CNPT) i destacat per la seva defensa aferrissada de l’aplicació de la nova llei anti­tabac. Córdoba creu que la mo­ratòria de la llei per raons d’un consens difícil és “una excusa massa poc convincent” i quali­fica la decisió “d’ingènua” per­què una llei mai no acontenta a tothom.

Per la seva banda, Prat Blan­co afegeix que “aquesta llei és una gran paradoxa perquè l’Estat és el que permet ven­dre tabac a les empreses que s’hi dediquen, però en canvi, fa lleis en contra”. Des del seu punt de vista, opina que si l’Estat vol prohibir fumar a tot arreu, el primer que hauria de fer és no obtenir guanys econò­mics de la venta de tabac per­què si no es produeix una gran incongruència dins la institu­ció. El del Yantar de la Ribera proposa que els beneficis que l’Estat s’emporta del tabac, es destinin a un fons per tractar les persones que sofreixin malal­ties per culpa d’estar exposats al fum del tabac, és a dir, per invertir en tractaments per als fumadors passius. Però, en canvi, que les persones que fumen siguin elles mateixes les que es facin càrrec de les despeses que els ha provocat la seva addició al tabac.

Diners perduts

Quan es va aprovar aquesta llei l’any 2005, El Yantar de la Ribera va ser dels primers res­taurants de Barcelona que va començar les obres per poder mantenir entre un 18 i un 22% del local per a persones fuma­dores i hi va invertir un total de 54.000 euros en reformes per poder instal•lar un separador d’ambients mitjançant una vi­driera, un aparell que desprèn una cortina d’aire i també, una nova instal•lació d’extracció de fum al sostre. L’encarregat del restaurant es mostra molt pessi­mista i creu que no rebrà cap ti­pus de compensació pels diners que s’ha gastat quan s’apliqui la nova llei, ja que les obres que va dur a terme no serviran per a res, igual que els hi passarà a molts altres que, en el seu mo­ment, van fer obres en els seus respectius bars i restaurants.

Per altra banda, Rodrigo Córdoba subratlla que només 1 de cada 100 locals van haver de fer reformes i que per tant, “és poc raonable”. Dada que es basa en un estudi que el mateix CNPT va presentar l’octubre del 2009, per demostrar que l’impacte econòmic que es vol fer creure que patirà el sector de l’hostaleria “no es pot fonamen­tar”. A més, Córdoba diu que “no hi ha cap evidència cientí­fica i econòmica que demostri que els bars, restaurants i tot el sector en general hi perdrà econòmicament”.

En aquest aspecte també es va pronunciar la ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, quan el 16 de febrer va comunicar la demora que hi hauria en l’aprovació de la llei. Jiménez va revelar que l’efecte que es produiria en l’economia espanyola seria nul, ni positiu ni negatiu, tot i que respectava la por que tenia la patronal de l’hostaleria que va vaticinar el tancament de 70.000 locals i 200.000 aturats a causa d’aquesta mesura.

El representant de comunica­ció del CNPT fa referència a les queixes del gremi d’hostaleria insisteix que “no es poden de­fensar uns drets que no són els seus perquè està demostrat que l’hostaleria defensa la indústria tabaquera, ja que és la que hi perdrà econòmicament quan s’aprovi aquesta llei”. Córdoba afegeix que “l’hostaleria hauria de defensar els seus drets que són els de treballar sense fum”.

Tanmateix, Córdoba està d’acord amb què els que van haver de fer obres, “se’ls hau­ria d’oferir algun tipus de com­pensació per els costos que van haver de suportar, però creu que això ja s’està estudiant.

Però el restaurador del Yan­tar de la Ribera afirma amb contundència que ell nota com el fluxe de clients ha disminuït des de l’any 2005, ja que té més reserves per a la zona de fumadors que no per a la de no fumadors i que això ha fet que en moltes ocasions hagués de dir als clients que no els podia oferir una taula.

I en aquest context d’incoherències, queixes, opo­sicions i previsions de futur la ministra vol arribar al consens. Trinidad Jiménez és conscient de la dificultat d’arribar-hi però, tant un defensor de la llei com un opositor coincideixen en què les lleis mai beneficien a tothom. Consens impossible?

ReBenvinguts!

Clara i Mariona

Obama ha anunciat aquesta setmana que aixeca les restriccions que havia imposat l’administració Bush als cubans nord-americans per enviar diners o viatjar a Cuba. Fins ara, podien anar-hi un cop cada tres anys i durant un temps màxim de 14 dies i podien enviar 300 dòlars cada tres mesos. Però el gest del govern d’Obama de moment no és més que això: un gest simbòlic per fer notar a Cuba que les relacions diplomàtiques entre tots dos països poden millorar si els germans Castro fan alguns canvis a la illa.

No és una mesura històrica des dels any seixanta – quan es va consolidar la revolució cubana i les relacions amb EUA es van enfosquir. És simplement la supressió d’una política força dura implantada pel govern de Bush durant el seu mandat, que s’entén tenint en compte que Bush va guanyar les eleccions en part gràcies al suport del lobby cubà de Florida, format per exiliats polítics fermament anti-castristes.

Amb l’anunci d’Obama, el lobby cubà es lamenta perquè ho considera una concessió a la dictadura comunista de Castro, ja que el 30% dels diners que arriben a Cuba van a parar a mans de l’Estat en forma d’impostos. I el fet de viatjar a l’illa és, segons ells, una traïció contra el país que els va acollir, els Estats Units.

En canvi, moltes veus entre el partit demòcrata i també alguns republicans, així com empresaris que volen comerciar lliurement amb Cuba (majoritàriament de Texas), veuen la mesura com un gest tímid i insuficient. Des que Obama va ser investit president dels Estats Units, el gener passat, tant al Congrés com al Senat constantment membres de tots dos partits demanen la supressió del bloqueig de Cuba, vigent des de 1962.

Per tant, Obama s’ha col•locat ben bé al mig i amb això no ha aconseguit fer content ningú de l’esfera política nord-americana a excepció dels seus aliats. Els que sí que són feliços amb la decisió del govern d’Obama són els cubans immigrats als Estats Units més per raons econòmiques que polítiques. Tant els hi fa que l’Estat cubà es quedi el 30% dels diners que envien, perquè el 70%, sense límits, va a parar a les seves famílies. Per ells no és una traïció als Estats Units el fet de viatjar a Cuba tant com es vulgui; és una forma de veure els familiars i amics que han quedat enrere. Almenys la mesura d’Obama, sigui un gest insuficient o sigui una concessió al comunisme diabòlic, ha fet feliços a uns quants.

Una altra peculiaritat de la mesura d’Obama respecte de Cuba, a banda de la polèmica que ha aixecat, és quan s’ha anunciat: pocs dies abans de la Cimera de les Amèriques. La reunió, celebrada aquest cap de setmana, aplega tots els mandataris d’Amèrica excepte els de Cuba. Cada cop són més els governs llatinoamericans que simpatitzen amb Castro; el nou president dels Estats Units hi havia d’arribar amb bon peu.

Obama s’estrenava en el seu contacte amb Llatinoamèrica i no ho ha fet del tot malament. Només començar la cimera, va afirmar que les relacions diplomàtiques d’Estats Units amb Cuba fins el moment havien estat un fracàs. Aquest cap de setmana ha dit també que vol apropar-se a Cuba, però sempre i quan el règim canviï de parer respecte d’alguns assumptes.

El govern cubà s’ha mostrat disposat a dialogar sobre drets humans i llibertat d’expressió amb Estats Units. Obama i Clinton han dit que Cuba ha de fer una transició cap a la democràcia, respectant els drets humans i la llibertat d’expressió. Poca cosa més han dit els líders de tots dos països, enmig de discursos buit (“estudiarem les propostes i farem el que sigui convenient” i d’altres semblants). Queden moltes preguntes per respondre. La principal: on aniran a parar les renovades relacions entre Cuba i Estats Units?

El Centre d’Estudis Africans va presentar dimecres passat un documental sobre els artistes sud-saharians a Barcelona: Expressions de l’Àfrica negra a Barcelona. El film durava 30 minuts i comptava amb músics, escriptors, dramaturgs i artistes en general vinguts del sud del Sàhara. Tots tenien en comú un cert grau d’eclecticisme; tots es trobaven a mig camí entre l’Àfrica negra i Barcelona.  Tots denunciaven els prejudicis que hi ha entorn de l’art africà a Europa. Per exemple, Oli Silva Mû, músic, denunciava que “la gent de nosaltres s’espera tambors, i no tots els africans toquem els tambors”.

La presentació del documental va comptar amb la presència dels tres creadors, la directora del Centre d’Estudis Africans (CEA) i un dels artistes del documental, Rui Saldanha, director de teatre. Entre el públic, molts membres del CEA, els artistes que han participat al documental i alguna presència destacada, com la de Laia Marull (guanyadora d’un Goya pel seu paper a Te doy mis ojos).

Després de veure el documental, es va obrir un col·loqui curt sobre què és l’art i, sobretot, què significa l’art per un continent tan complex i empobrit com l’Àfrica. La finalitat principal de tot plegat no era altra que enderrocar prejudicis sobre els artistes africans, donar-los a conèixer.

En un context d’immigració de diferents procedències globals on un dels orígens és l’Àfrica negra, surt aquest documental per canviar la percepció que en general es té dels africans malmesa per les imatges de pasteres, sense papers, problemes d’integració, guetos, etc. No és que en el documental s’amagués aquesta realitat, molt evident avui en dia, sinó que es volia donar un gir i intentar no identificar una persona només pel seu origen sinó pel que fa.  Oli Silva Mû, músic, ho deixa clar quan afirma:  “Primer som estrangers i després artistes, però això no vol dir res. Picasso era estranger a França, però ningú ho va pensar. S’estan perdent moltes coses amb nosaltres”.

La majoria d’ells, en el documental, coincideixen a defensar que l’art no entén de d’orígens i que les etiquetes (art africà, art contemporani, art exòtic, folklore) és el que realment fa mal a l’hora d’acceptar diferents tipus d’art. Com diu Inongo Vi-Makome, “nosaltres hem de lluitar per aconseguir el nostre espai perquè aquí som desconeguts, Àfrica no existeix”.  Tot i així, la imatge més emotiva del documental era quan parlaven sobre els seus orígens, sobre l’Àfrica abandonada a la qual difícilment podran tornar si volen prosperar. Tal com afirma Ana Nbemgue, ballarina, “ja no sóc de l’Àfrica, quan hi vaig tinc ganes de tornar a aquí”, o Nino Galissa, “allà em veuen com un espanyol, però aquí sóc un immigrant sub-saharià”.

La majoria dels africans i africanes del documental combinen la música, el teatre o les exposicions amb la feina que els dóna el pa de cada dia. Aquesta és una característica que també comparteixen amb molts dels músics d’origen no africà. Però, són afortunats de tenir un petit lloc en el panorama artístic. Segons els mateixos artistes, hi ha molts africans que al seu país d’origen es dedicaven a l’art i ara han de prescindir del seu talent i treballar en qualsevol altra cosa perquè la seva virtut és només anecdòtica. “Com a artista és molt difícil evolucionar aquí i viure de l’art”, tal com diu Ana Nbemgue.

Per més informació

Blog del documental:

http://ceadiaspora2009.wordpress.com/

Fragment del documental:

http://www.youtube.com/watch?v=iKhAUwTO72E

Web del Centre d’Estudis Africans:

http://www.estudisafricans.org/index2.htm

Moments després, la dignitat va ser trepitjada per la violència

Llibres i porres és un d’aquells titulars que sorgeix sol, després d’una manifestació que combinava pacifisme, reivindicació, tensió, algun vandalisme marginal  i cops de porra.

 

Ahir cap a les 9 del vespre sortíem del Palau de la Virreina i ens vam trobar una manifestació d’estudiants en contra del que havia passat al matí. Els antiavalots havien desallotjat els estudiants que ocupaven la UB des de feia 4 mesos. Però havia estat un desallotjament per la força, amb diversos ferits (fins i tot periodistes).

Va córrer la veu i ahir a la nit, diversos milers de persones (més de 1.000 en contra del que han dit els mitjans) es van reunir a la plaça Universitat per protestar contra la manera de fer dels mossos. Entre alguns lemes destacaven:

“Resistència, resistència!”

 ”Fora els mossos de la universitat!”

“Saura dimissió!”

“Què fa la policia? Tortura i assassina!”

Era una manifestació eminentment pacifista però com d’altres vegades hi va haver moments de molta tensió. La frontera entre el pacifisme i la violència va estar en alguns moments borrosa per actes dels propis estudiants.

Per exemple, quan un estudiant va llençar una llauna de cervesa a un destacament de mossos, els manifestants que hi havia al voltant es van queixar i l’increpaven: “No, així no! Déu meu, l’estem cagant”. Però aquests actes aïllats ni de lluny justifiquen el que va passar ahir a la nit.

Nosaltres érem a la cua de la manifestació, amb una llibreta i una càmera i ganes d’explicar què passava. De cop, els manifestants que hi havia davant van començar a córrer cap a nosaltres, i en aquell moment vam confiar que els mossos només reprimien el principi de la manifestació. Vam continuar amb la nostra tasca de recollir informació. Però en un moment donat la gent que hi havia darrere nostre també va començar a córrer cap a nosaltres fins que ens vam trobar tots acorralats. Bastants persones ens vam quedar a la vorera de Via Laietana amb les mans alçades, demanat que no carreguessin contra nosaltres. Van ser uns minut de molta tensió durant els quals vam veure un noi estirat a terra darrere on eren els mossos, un periodista ferit i una sabata a terra.

Els mossos en aquell moment carregaven contra els que eren a la via principal, i els que érem a la vorera confiàvem que les coses no es complicarien tant i més quan estàvem en una posició d’indefensió, amb les mans alçades. Però els antiavalots van començar a carregar contra tothom que hi havia al carrer.

Ningú sabia cap on córrer, semblava que no hi havia espai pel diàleg i així va ser. Durants uns minuts tot van ser corredisses, cops de porra i molta angoixa.

Quan finalment vam aconseguir allunyar-nos-en, l’angoixa es va convertir en ràbia. Els mossos literalment ens havien acorralat per tots costats. No podíem creure el que havia passat però el més important és que això no és un fet aïllat. A la Facultat de Lletres de la UAB va passar una cosa semblant fa gairebé un any, amb la diferència que no hi havia càmeres. Ahir al matí va tornar a passara a la UB  i al vespre es van sobrepassar tota mena de límits.

Resultats de la càrrega policial: estudiants, periodistes i un nen de 10 anys ferits, i molta ràbia per part del moviment estudiantil.

Ens en vam anar a dormir pensant que l’endemà els mitjans no farien justícia amb la realitat, però almenys aquest matí el cap de  Policia ha declarat que l’actuació dels mossos va ser desmesurada i que revisarà els protocols d’actuació.

2. tocar vint tecles i més

3. ser crítiques però alhora constructives

4. ser obertes a totes les opinions, sempre que siguin constructives

5. ser responsables

6. ser curioses, però no xafarderes

7. saber rectificar

8. tenir en compte que hi ha molts punts de vista

9. dissimular la nostra subjectivitat

10. acceptar propostes alienes

11. intentar que periodisme no sigui una paraula malsonant

12. ser originals i innovadores

13. evitar tabús i supersticions

14. prescindir dels tòpics i prejudicis

15. sortir sovint al carrer

16. aprofundir

17. buscar sempre l’origen

18. parlar de temes oblidats

19. acceptar les nostres limitacions

20. intentar complir el que ens hem proposat