“No tots els africans toquem els tambors”
El Centre d’Estudis Africans va presentar dimecres passat un documental sobre els artistes sud-saharians a Barcelona: Expressions de l’Àfrica negra a Barcelona. El film durava 30 minuts i comptava amb músics, escriptors, dramaturgs i artistes en general vinguts del sud del Sàhara. Tots tenien en comú un cert grau d’eclecticisme; tots es trobaven a mig camí entre l’Àfrica negra i Barcelona. Tots denunciaven els prejudicis que hi ha entorn de l’art africà a Europa. Per exemple, Oli Silva Mû, músic, denunciava que “la gent de nosaltres s’espera tambors, i no tots els africans toquem els tambors”.
La presentació del documental va comptar amb la presència dels tres creadors, la directora del Centre d’Estudis Africans (CEA) i un dels artistes del documental, Rui Saldanha, director de teatre. Entre el públic, molts membres del CEA, els artistes que han participat al documental i alguna presència destacada, com la de Laia Marull (guanyadora d’un Goya pel seu paper a Te doy mis ojos).
Després de veure el documental, es va obrir un col·loqui curt sobre què és l’art i, sobretot, què significa l’art per un continent tan complex i empobrit com l’Àfrica. La finalitat principal de tot plegat no era altra que enderrocar prejudicis sobre els artistes africans, donar-los a conèixer.
En un context d’immigració de diferents procedències globals on un dels orígens és l’Àfrica negra, surt aquest documental per canviar la percepció que en general es té dels africans malmesa per les imatges de pasteres, sense papers, problemes d’integració, guetos, etc. No és que en el documental s’amagués aquesta realitat, molt evident avui en dia, sinó que es volia donar un gir i intentar no identificar una persona només pel seu origen sinó pel que fa. Oli Silva Mû, músic, ho deixa clar quan afirma: “Primer som estrangers i després artistes, però això no vol dir res. Picasso era estranger a França, però ningú ho va pensar. S’estan perdent moltes coses amb nosaltres”.
La majoria d’ells, en el documental, coincideixen a defensar que l’art no entén de d’orígens i que les etiquetes (art africà, art contemporani, art exòtic, folklore) és el que realment fa mal a l’hora d’acceptar diferents tipus d’art. Com diu Inongo Vi-Makome, “nosaltres hem de lluitar per aconseguir el nostre espai perquè aquí som desconeguts, Àfrica no existeix”. Tot i així, la imatge més emotiva del documental era quan parlaven sobre els seus orígens, sobre l’Àfrica abandonada a la qual difícilment podran tornar si volen prosperar. Tal com afirma Ana Nbemgue, ballarina, “ja no sóc de l’Àfrica, quan hi vaig tinc ganes de tornar a aquí”, o Nino Galissa, “allà em veuen com un espanyol, però aquí sóc un immigrant sub-saharià”.
La majoria dels africans i africanes del documental combinen la música, el teatre o les exposicions amb la feina que els dóna el pa de cada dia. Aquesta és una característica que també comparteixen amb molts dels músics d’origen no africà. Però, són afortunats de tenir un petit lloc en el panorama artístic. Segons els mateixos artistes, hi ha molts africans que al seu país d’origen es dedicaven a l’art i ara han de prescindir del seu talent i treballar en qualsevol altra cosa perquè la seva virtut és només anecdòtica. “Com a artista és molt difícil evolucionar aquí i viure de l’art”, tal com diu Ana Nbemgue.
Per més informació
Blog del documental:
http://ceadiaspora2009.wordpress.com/
Fragment del documental:
http://www.youtube.com/watch?v=iKhAUwTO72E
Web del Centre d’Estudis Africans:
http://www.estudisafricans.org/index2.htm
Elena dijo:
marzo 24, 2009 a 10:19 pm
Noies, us felicito per aquest article del blog!
Estic molt d’acord amb totes les afirmacions que feu i amb el que diuen els protagonistes del documental.
En aquest país ja és prou difícil ser músic (o artista en general): tal i com dieu, la música no és en la majoria dels casos una dedicació exclusiva i molts ho han de compaginar amb altres feines. Si, a més, en aquestes condicions s’hi barregen problemes derivats de la immigració i de l’estigmatització…
Hi ha molts bons músics al carrer que són de procedència africana, alguns d’ells toquen i canten de manera realment impressionant. Llàstima que encara existeixin molts prejudicis en aquest sentit.
Ànims amb el blog!
Sara dijo:
abril 1, 2009 a 8:53 am
Hola Clara y Mariona,
en primer lugar: enhorabuena por el artículo “No tots els africans toquem els tambors”! Me ha gustado mucho y habéis expresado muy muy bien la esencia del documental. Yo soy una de las directoras que, junto con Tania Adam, he hecho el documental y es una alegría enorme leer textos como el vuestro. Gracias!
En el CEA tenemos un pequeño boletín virtual mensual y, si me dais vuestro permiso, me gustaría poder publicar vuestro texto, citando vuestros nombres y el blog por supuesto. ¿Os parece bien?
Solamente tengo unos comentarios en cuanto a las citaciones, hay unos errores en cuanto a quién dice qué:
- ‘Primer som estrangers i després artistes…’ lo dice Oli Silva Mû y no Childo;
- allà em veuen com um espanyol, però aqui sóc un immigrant sub-saharià” lo dice Nino Galissa y no Rui;
- ‘Com a artista és molt difícil evolucionar aquí i viure de l’art’ lo dice Ana y no Nino.
A parte esto, enhorabuena por vuestro trabajo y vuestro blog. Está super bien!
Espero una respuesta de vuestra parte, ¿ok?
Muchas gracias,
un abrazo. Sara Losa