El gest d’Obama amb Cuba
CLARA CASTELLÓN BRIANSÓ. ANÀLISI
Obama ha anunciat aquesta setmana que aixeca les restriccions que havia imposat l’administració Bush als cubans nord-americans per enviar diners o viatjar a Cuba. Fins ara, podien anar-hi un cop cada tres anys i durant un temps màxim de 14 dies i podien enviar 300 dòlars cada tres mesos. Però el gest del govern d’Obama de moment no és més que això: un gest simbòlic per fer notar a Cuba que les relacions diplomàtiques entre tots dos països poden millorar si els germans Castro fan alguns canvis a la illa.
No és una mesura històrica des dels any seixanta – quan es va consolidar la revolució cubana i les relacions amb EUA es van enfosquir. És simplement la supressió d’una política força dura implantada pel govern de Bush durant el seu mandat, que s’entén tenint en compte que Bush va guanyar les eleccions en part gràcies al suport del lobby cubà de Florida, format per exiliats polítics fermament anti-castristes.
Amb l’anunci d’Obama, el lobby cubà es lamenta perquè ho considera una concessió a la dictadura comunista de Castro, ja que el 30% dels diners que arriben a Cuba van a parar a mans de l’Estat en forma d’impostos. I el fet de viatjar a l’illa és, segons ells, una traïció contra el país que els va acollir, els Estats Units.
En canvi, moltes veus entre el partit demòcrata i també alguns republicans, així com empresaris que volen comerciar lliurement amb Cuba (majoritàriament de Texas), veuen la mesura com un gest tímid i insuficient. Des que Obama va ser investit president dels Estats Units, el gener passat, tant al Congrés com al Senat constantment membres de tots dos partits demanen la supressió del bloqueig de Cuba, vigent des de 1962.
Per tant, Obama s’ha col•locat ben bé al mig i amb això no ha aconseguit fer content ningú de l’esfera política nord-americana a excepció dels seus aliats. Els que sí que són feliços amb la decisió del govern d’Obama són els cubans immigrats als Estats Units més per raons econòmiques que polítiques. Tant els hi fa que l’Estat cubà es quedi el 30% dels diners que envien, perquè el 70%, sense límits, va a parar a les seves famílies. Per ells no és una traïció als Estats Units el fet de viatjar a Cuba tant com es vulgui; és una forma de veure els familiars i amics que han quedat enrere. Almenys la mesura d’Obama, sigui un gest insuficient o sigui una concessió al comunisme diabòlic, ha fet feliços a uns quants.
Una altra peculiaritat de la mesura d’Obama respecte de Cuba, a banda de la polèmica que ha aixecat, és quan s’ha anunciat: pocs dies abans de la Cimera de les Amèriques. La reunió, celebrada aquest cap de setmana, aplega tots els mandataris d’Amèrica excepte els de Cuba. Cada cop són més els governs llatinoamericans que simpatitzen amb Castro; el nou president dels Estats Units hi havia d’arribar amb bon peu.
Obama s’estrenava en el seu contacte amb Llatinoamèrica i no ho ha fet del tot malament. Només començar la cimera, va afirmar que les relacions diplomàtiques d’Estats Units amb Cuba fins el moment havien estat un fracàs. Aquest cap de setmana ha dit també que vol apropar-se a Cuba, però sempre i quan el règim canviï de parer respecte d’alguns assumptes.
El govern cubà s’ha mostrat disposat a dialogar sobre drets humans i llibertat d’expressió amb Estats Units. Obama i Clinton han dit que Cuba ha de fer una transició cap a la democràcia, respectant els drets humans i la llibertat d’expressió. Poca cosa més han dit els líders de tots dos països, enmig de discursos buit (“estudiarem les propostes i farem el que sigui convenient” i d’altres semblants). Queden moltes preguntes per respondre. La principal: on aniran a parar les renovades relacions entre Cuba i Estats Units?
“No tots els africans toquem els tambors”
El Centre d’Estudis Africans va presentar dimecres passat un documental sobre els artistes sud-saharians a Barcelona: Expressions de l’Àfrica negra a Barcelona. El film durava 30 minuts i comptava amb músics, escriptors, dramaturgs i artistes en general vinguts del sud del Sàhara. Tots tenien en comú un cert grau d’eclecticisme; tots es trobaven a mig camí entre l’Àfrica negra i Barcelona. Tots denunciaven els prejudicis que hi ha entorn de l’art africà a Europa. Per exemple, Oli Silva Mû, músic, denunciava que “la gent de nosaltres s’espera tambors, i no tots els africans toquem els tambors”.
La presentació del documental va comptar amb la presència dels tres creadors, la directora del Centre d’Estudis Africans (CEA) i un dels artistes del documental, Rui Saldanha, director de teatre. Entre el públic, molts membres del CEA, els artistes que han participat al documental i alguna presència destacada, com la de Laia Marull (guanyadora d’un Goya pel seu paper a Te doy mis ojos).
Després de veure el documental, es va obrir un col·loqui curt sobre què és l’art i, sobretot, què significa l’art per un continent tan complex i empobrit com l’Àfrica. La finalitat principal de tot plegat no era altra que enderrocar prejudicis sobre els artistes africans, donar-los a conèixer.
En un context d’immigració de diferents procedències globals on un dels orígens és l’Àfrica negra, surt aquest documental per canviar la percepció que en general es té dels africans malmesa per les imatges de pasteres, sense papers, problemes d’integració, guetos, etc. No és que en el documental s’amagués aquesta realitat, molt evident avui en dia, sinó que es volia donar un gir i intentar no identificar una persona només pel seu origen sinó pel que fa. Oli Silva Mû, músic, ho deixa clar quan afirma: “Primer som estrangers i després artistes, però això no vol dir res. Picasso era estranger a França, però ningú ho va pensar. S’estan perdent moltes coses amb nosaltres”.
La majoria d’ells, en el documental, coincideixen a defensar que l’art no entén de d’orígens i que les etiquetes (art africà, art contemporani, art exòtic, folklore) és el que realment fa mal a l’hora d’acceptar diferents tipus d’art. Com diu Inongo Vi-Makome, “nosaltres hem de lluitar per aconseguir el nostre espai perquè aquí som desconeguts, Àfrica no existeix”. Tot i així, la imatge més emotiva del documental era quan parlaven sobre els seus orígens, sobre l’Àfrica abandonada a la qual difícilment podran tornar si volen prosperar. Tal com afirma Ana Nbemgue, ballarina, “ja no sóc de l’Àfrica, quan hi vaig tinc ganes de tornar a aquí”, o Nino Galissa, “allà em veuen com un espanyol, però aquí sóc un immigrant sub-saharià”.
La majoria dels africans i africanes del documental combinen la música, el teatre o les exposicions amb la feina que els dóna el pa de cada dia. Aquesta és una característica que també comparteixen amb molts dels músics d’origen no africà. Però, són afortunats de tenir un petit lloc en el panorama artístic. Segons els mateixos artistes, hi ha molts africans que al seu país d’origen es dedicaven a l’art i ara han de prescindir del seu talent i treballar en qualsevol altra cosa perquè la seva virtut és només anecdòtica. “Com a artista és molt difícil evolucionar aquí i viure de l’art”, tal com diu Ana Nbemgue.
Per més informació
Blog del documental:
http://ceadiaspora2009.wordpress.com/
Fragment del documental:
http://www.youtube.com/watch?v=iKhAUwTO72E
Web del Centre d’Estudis Africans:
Llibres i porres
Moments després, la dignitat va ser trepitjada per la violència
Llibres i porres és un d’aquells titulars que sorgeix sol, després d’una manifestació que combinava pacifisme, reivindicació, tensió, algun vandalisme marginal i cops de porra.
Ahir cap a les 9 del vespre sortíem del Palau de la Virreina i ens vam trobar una manifestació d’estudiants en contra del que havia passat al matí. Els antiavalots havien desallotjat els estudiants que ocupaven la UB des de feia 4 mesos. Però havia estat un desallotjament per la força, amb diversos ferits (fins i tot periodistes).
Va córrer la veu i ahir a la nit, diversos milers de persones (més de 1.000 en contra del que han dit els mitjans) es van reunir a la plaça Universitat per protestar contra la manera de fer dels mossos. Entre alguns lemes destacaven:
“Resistència, resistència!”
”Fora els mossos de la universitat!”
“Saura dimissió!”
“Què fa la policia? Tortura i assassina!”
Era una manifestació eminentment pacifista però com d’altres vegades hi va haver moments de molta tensió. La frontera entre el pacifisme i la violència va estar en alguns moments borrosa per actes dels propis estudiants.
Per exemple, quan un estudiant va llençar una llauna de cervesa a un destacament de mossos, els manifestants que hi havia al voltant es van queixar i l’increpaven: “No, així no! Déu meu, l’estem cagant”. Però aquests actes aïllats ni de lluny justifiquen el que va passar ahir a la nit.
Nosaltres érem a la cua de la manifestació, amb una llibreta i una càmera i ganes d’explicar què passava. De cop, els manifestants que hi havia davant van començar a córrer cap a nosaltres, i en aquell moment vam confiar que els mossos només reprimien el principi de la manifestació. Vam continuar amb la nostra tasca de recollir informació. Però en un moment donat la gent que hi havia darrere nostre també va començar a córrer cap a nosaltres fins que ens vam trobar tots acorralats. Bastants persones ens vam quedar a la vorera de Via Laietana amb les mans alçades, demanat que no carreguessin contra nosaltres. Van ser uns minut de molta tensió durant els quals vam veure un noi estirat a terra darrere on eren els mossos, un periodista ferit i una sabata a terra.
Els mossos en aquell moment carregaven contra els que eren a la via principal, i els que érem a la vorera confiàvem que les coses no es complicarien tant i més quan estàvem en una posició d’indefensió, amb les mans alçades. Però els antiavalots van començar a carregar contra tothom que hi havia al carrer.
Ningú sabia cap on córrer, semblava que no hi havia espai pel diàleg i així va ser. Durants uns minuts tot van ser corredisses, cops de porra i molta angoixa.
Quan finalment vam aconseguir allunyar-nos-en, l’angoixa es va convertir en ràbia. Els mossos literalment ens havien acorralat per tots costats. No podíem creure el que havia passat però el més important és que això no és un fet aïllat. A la Facultat de Lletres de la UAB va passar una cosa semblant fa gairebé un any, amb la diferència que no hi havia càmeres. Ahir al matí va tornar a passara a la UB i al vespre es van sobrepassar tota mena de límits.
Resultats de la càrrega policial: estudiants, periodistes i un nen de 10 anys ferits, i molta ràbia per part del moviment estudiantil.
Ens en vam anar a dormir pensant que l’endemà els mitjans no farien justícia amb la realitat, però almenys aquest matí el cap de Policia ha declarat que l’actuació dels mossos va ser desmesurada i que revisarà els protocols d’actuació.
vint motivacions per fer vintdits
1. explicar el que veiem
2. tocar vint tecles i més
3. ser crítiques però alhora constructives
4. ser obertes a totes les opinions, sempre que siguin constructives
5. ser responsables
6. ser curioses, però no xafarderes
7. saber rectificar
8. tenir en compte que hi ha molts punts de vista
9. dissimular la nostra subjectivitat
10. acceptar propostes alienes
11. intentar que periodisme no sigui una paraula malsonant
12. ser originals i innovadores
13. evitar tabús i supersticions
14. prescindir dels tòpics i prejudicis
15. sortir sovint al carrer
16. aprofundir
17. buscar sempre l’origen
18. parlar de temes oblidats
19. acceptar les nostres limitacions
20. intentar complir el que ens hem proposat
